dijous, 1 de juny de 2017

No es suïcida

Tots hem sentit i fins incorporat al nostre bagatge "cultural" la dita que l'escorpí ( aquí hi tenim l'escorpí ros, no molt gran comparat amb els escorpins foscos d'altres regions, i no obstant perillós pel "concentrat" de verí que inocula ) en veure's envoltat de foc, acaba amb la seva vida, clavant-se ell mateix l'agulló verinós al llom, en la desesperança de saber-se perdut. Però això tan gótic i Wherterià que ens causa com un horror tremolós, un desig per saber què li deu passar pel cap a l'animal en instants tan greus, és fals.

L'escorpí pertany a la familia dels aràcnids ( vuit potes, més d'un parell d'ulls, verí neurotòxic per aquietar les preses, fills educats amb la mare, etc.) i no és cap problema per als homes: no sent que el molestis, o sia li posis una mà al damunt sense voler o bé li toquis els nassos anant-lo a emprenyar directament, ell no ataca, es bat enrere. Sí que hi ha cassos de mort de resultes d'una fiblada, però en general es tracta de nens molt petits o de persones ancianes o malaltes. Se li suposa certa intel.ligència, almenys pel fet que la mare es cuida dels petits durant un temps.


I si algú us ha dit que ha vist amb els seus propis ulls que l'escorpí s'ha suïcidat enmig del foc, és que els seus ulls l'han enganyat. Veureu: si es troba entre flames, el pobre animal assaja el què qualsevol faria, intenta escapar. No pot, i l'alta temperatura fa que el seu esquelet extern es blegui. Es curva endintre; l'agulló es vincla sobre el cos. Però només això: no se'l clava. 
La neurotoxina pròpia no l'afecta, a més. L'animal mor cremat.



Amb pena confesso que jo també vaig posar en pràctica aquesta barbaritat; fóren els meus anys d'adolescent curiosa. I no només una vegada. No entenc com llavors se'ns incitava a matar tota cosa que s'imaginés una moléstia o un "perill". 
Amb desig, ara, de preservar la vida dels animalons de l'entorn, us deixo aquestes imatges d'una senyora escorpí que viu no lluny de casa. Té fills cada estiu, els duu a sobre i ocupa un cau net i acollidor sota una pedra plana i solei. I que sigui així per molts anys, espero.


Silvia Armangué Jorba

2 comentaris:

  1. Molt ben fet d'observar, protegir i explicar la vida animal, que es pot tolerar fins a un límit raonable, com el que expliques. Sembla que els animals els hagin creat perquè les persones els martiritzin, excepte uns quants que martiritzen les persones.
    Nosaltres a muntanya teníem la serp Enriqueta, llarga i inofensiva. Cada any mudava la pell entre dues roques planes que li servien per deixar la pell vella enrere, caragolada, com qui es treu unes mitges. Jo agafava aquella pell i encara en guardo dins d'un gran volum de Butlletins Oficials del 1900. ¿Com es diu el teu escorpí?

    ResponElimina
  2. Doncs no té un nom especial, Olga, li diem l'escorpina o la mare escorpí. Fa uns anys hi va haver foc al bosc i van tallar arbres i van moure el pedregar, i això als escorpins no els agrada. La colònia ( quan els fills es fan més grandets van a buscar un cau nou, però mai s'allunyen gaire del de la mare) va migrar pedregar enllà i es van dispersar una mica. Els vaig retrobant ( miro sota les pedres planes amb compte ) però no han tornat al lloc original. Gràcies Olga per interessar-te per les coses que escrivim. Una abraçada.

    ResponElimina