dimarts, 27 de juny de 2017

LEFTOVERS - Pepa Bagaria




Leftovers significa en anglès les restes, el que queda, allò que sobra. També és una sèrie de televisió. Concretament del canal americà HBO. He tingut el plaer de poder veure-la aquests darrers mesos. Una sèrie que més que un pur entreteniment ha estat un motiu de reflexió. M’ha fet pensar i a vegades simplement no et ve de gust pensar davant d’un televisor, però tampoc està malament fer-ho de tant en tant.
El plantejament és molt simple. Un dia, de forma inexplicable desapareix un 2% de la població mundial. Pares, germans, fills, amics, companys, parelles...Hi són i en un moment deixen de ser-hi. On han anat a parar? Què ha passat? Quina és la raó? En realitat no importa, la sèrie no ens ho explica, no és aquesta la finalitat que persegueix. El que importa és que passa amb els que queden. Amb les restes, els “leftovers”. Com s’encaren a aquesta pèrdua inesperada, sense cap motiu aparent, com aconsegueixen viure. 
Alguns ho fan mitjançant la religió. Apareixen cultes nous, sectes estrictes i absurdes, quimeres. Altres busquen el cònsol en els éssers estimats que per sort no han marxat. N’hi ha que per evadir-se de la realitat faran servir les drogues o la beguda. I qui simplement no ho resisteix i decideix fugir de la manera més dràstica. 
Ben mirat, però, el que explica la sèrie no és res més que el que passa cada dia al món. A qualsevol racó del planeta, algú perd a algú. Alguns cops també de forma inesperada, altres després d’un temps que els proporciona una mínima preparació. Però no per això la pèrdua és menys dolorosa.
És clar que a la vida no només perdem persones. Hi ha moltes altres pèrdues: la innocència, la joventut, els ideals, els somnis, els valors i conviccions, la confiança. La força, la resistència, la memòria, la salut...
Una casa, una feina, objectes que són records, fotografies. Hi ha qui perd fins i tot un país, qui ho ha de deixar tot enrere. La llibertat i l'esperança. 
Fins a quin punt som conscients els humans que la vida és una pèrdua constant? Estem preparats? Pensem només en el que tenim i podem tenir, en el que guanyem o guanyarem i no pensem mai en el que podem perdre? És un pensament massa desagradable, massa trist. Avui dia tothom ha de ser positiu, ha de ser feliç. El dol, com més curt i dissimulat millor. Però quan la pèrdua arriba, perquè arriba, ens colpeja de mala manera. 
Moltes vegades penso què és el que senten els animals quan perden algun company de quatre potes. Algunes espècies sembla ser que també passen un dol. Però és instintiu? els sorprèn la pèrdua? O la natura els ha preparat per això? Si els humans poguéssim assumir la possibilitat de les pèrdues, podríem valorar més el que tenim i encara no hem perdut? No desitjar tant el que no hem...i gaudir més del que sí hem? Potser així podríem afrontar millor la que serà l'última i més gran de les pèrdues: la nostra pròpia existència.
Avui ha marxat el meu preciós Joey. Dels gats que m'acompanyen, n’era el més vell. Ha conviscut amb mi durant disset llargs anys. He perdut moltes altres coses, altres animals i malauradament persones estimades, durant aquests anys. Com qualsevol altra “resta”, m’he fet gran i he deixat en el camí molts sentiments. No sé si hauré guanyat en saviesa, espero que una mica sí. Perquè per sort també anem guanyat a mida que anem vivint. Si no, com podríem suportar les pèrdues?  



Pepa Bagaria


Si teniu curiositat sobre la sèrie Leftovers, us deixo uns enllaços. Us recomano especialment la banda sonora:





4 comentaris:

  1. Quina entrada tan bella i dura, ànima felina. Perdem els diners, els amics, perdem els cabells ( Martin Amis, no recordo de quina novel.la). Jo crec en el cel dels gats. Què dic hi crec, si fins i tot hi vull anar jo: olors, frescor, llit calent, ru-rus fregant-se els lloms.
    Avui el meu fill més jove m'ha trucat pel móvil. Alerta! Acabava de sortir feia minuts a passejar la Tati. M'ha dit que hi anés corrents, que hi havia un pardalet petit a la vorera. He agafat aigua i m'he n'hi he anat, carrer amunt. En una vorera estreta, el meu fill protegint un ocellet menut que es volia fondre a la paret. Enmig, la carretera perillosa. A dalt, amunt, a un cantó ara i després a l'altre, dos pardalets cridant com bojos, us tradueixo els xxxiiiits, reeeetrxxxits: burrica, però no t'hem dit que la cua alta per baixar...? I aquesta alaaa...!! Vinga, aixeca el bec, que no podem pas baixar aquí, que hi ha gossos i tot!! - he agafat la pardaleta, li he donat aigua- matxucava crrriiitxt, però ha begut força- i hem travessat el riu de cotxes per dur-la a sobre una tanca, a prop d'on èren els pares. El primer vol deu ser sempre un ensurt dels grans. I una gran, gran joia. Espero, sí.
    Joey, aquí baix et trobaran a faltar, però dessitgem amb tot el cor que el teu jaç sigui de seda flonja, l'aire càl.lid, l'aigua fresca, i els amics bons.
    Una abraçada, estimada CAT.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest ocellet ha tingut la sort de trobar unes ànimes meravelloses que l'han salvat a ell i a uns pares preocupats. Aquest cop s'han estalviat la pèrdua! Les persones no som les úniques que les patim. Potser la intensitat no sigui la mateixa, és clar. Potser la natura, en general, està més preparada...

      Elimina
  2. Una abraçada, Pepa. El Joey es trobarà, al cel dels gats, amb el Xat, que ja fa tres anys que no és amb nosaltres.

    Ahir va morir la filla d'una amiga de la meva jove. 16 anys. Són diferents nivells, ho sé. No sé si cal barrejar-los, però tot són pèrdues, com tu dius. Perdem éssers estimats, humans o no. La primera reacció és "No hi ha dret". Però la mort forma part de la vida i ho sabem. Amb humans, amb aimalons... el final de la vida sempre és el mateix!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això d'aquesta noia és horrible, ho sento molt! precisament és el que volia dir, que a la vida ens enfrontem a diferents nivells de pèrdues, algunes realment poden ser insuportables. Sabem que la mort forma part de la vida, però costa acceptar-ho.

      Elimina