divendres, 2 de juny de 2017

La síndrome de Stendhal



Diu la Viquipèdia que la síndrome de Stendhal és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions, quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística, pintures i obres mestres de l'art.

És possible patir aquesta síndrome avui dia? Sentir mareig i el cor que s'accelera? Veure visions? Segurament sí, però potser no tan produïts per la bellesa de l'art, sinó més aviat per la calor, la gent, les cues interminables...
Stendhal, pseudònim de Marie-Henri Beyle, ens explica la sensació experimentada en la seva visita a Florència el 1817 en el llibre Nàpols i Florència: un viatge de Milà a Reggio.
Però va ser el 1979 quan la psiquiatra Graziella Magherini va etiquetar aquesta experiència com a síndrome, després d'estudiar més de cent casos de turistes que visitaven Florència.



He tingut la sort de tornar a Florència per segon cop, després de 28 anys, tot just ara fa uns dies. És la mateixa Florència que vaig veure amb els ulls d'una noia de vint-i-pocs anys? No. Aleshores  segurament sí que la vaig patir, aquesta curiosa síndrome. Contemplar el David de Miquel Àngel, la primavera de Boticelli o pujar a la cúpula del Duomo, obra mestra de Brunelleschi amb el record encara de tot el que havia estudiat a l'assignatura d'història de l'art, va ser sense cap mena de dubte molt emocionant. No feia pas tant que havia vist la preciosa Una habitació amb vistes i em sentia com si fos a una pel·lícula jo mateixa. Un heroïna romàntica en un decorat excepcional!

Però, què m'he trobat ara, amb cinquanta-pocs, quan les heroïnes romàntiques ja no m'inspiren gaire (molt menys els prínceps blaus) i el record de l'assignatura d'art queda tan llunyana? Quan és gairebé impossible fer una fotografia entre tants caps o entrar a veure res sense córrer perill que la calor et fongui el cervell mentre fas una cua a ple sol que sembla no acabarà mai? (la cua i el sol). Quan no pots aturar-te tranquil·la a embaladir-te amb la façana del Duomo o Santa Maria Novella perquè et pot atropellar una horda de turistes low cost o un cotxe de cavalls? I no poder pensar altra cosa que en els pobres cavalls i en els idiotes que opten per pujar-hi?




No, no he patit la síndrome de Stendhal aquest cop. Aleshores, he gaudit de la visita florentina? Doncs sí, malgrat tot! Perquè he pogut compartir la ciutat amb dues bones amigues, hem rigut, hem menjat gelat, hem pujat amb voluntat de ferro les múltiples escales per arribar a la Piazzale Michelangelo i gaudir d'una panoràmica espectacular i perquè al cap i a la fi, viatjar, síndromes a banda, sempre és un plaer. Sempre pots aprendre coses noves i crear nous records. I plantejat així, suposo que tothom pensa el mateix i té el mateix dret, oi?

-Pepa Bagaria




6 comentaris:

  1. No sabia d'aquesta curiosa síndrome i l'he de contemplar com en perspectiva, com si fossim a l'època victoriana; eren pocs els viatgers i encara menys els amants de l'art. M'ha agradat molt, m'hi he trobat. Com m'he trobat també- per més habitual- enmig d'una gentada i un sol de patacada. Puc també compartir, tímidament i no gaire lluny de casa, de l'alegria compartida amb unes amigues amables, volgudes, bones persones. Com quan ens trobem;-) Bona crònica, ànima felina!;-))

    ResponElimina
  2. Gràcies Sílvia. Els pocs viatgers victorians eren uns privilegiats. Ara viatjar és molt més fàcil i barat, però la conseqüència és trobar una gentada a tot arreu. La meva amiga i jo sempre diem en broma que ens encanta l'època victoriana per llegir o veure pelis però si haguéssim viscut en aquells temps, segur que ens hagués tocat ser criades i no senyores. Potser sí que haguéssim pogut viatjar, però per servir, no pas per gaudir. O sigui que benvingut el turisme de masses, del qual, ens agradi o no, en formem part!

    ResponElimina
  3. Moltes vegades, simplement aspirant l'aire de la regió, escoltant les veus dels naturals del país i visitant els seus mercats, n'hi ha prou per captar un record global. Si pots i vols, hi tornes i visites algun museu. No patiràs cap síndrome.

    ResponElimina

  4. Malauradament en menys d’un dia de visita a Florència, és gairebé impossible. En canvi a Bolònia, que encara no és tan plena de turistes, per sort, sí que vam poder visitar el seu conegut mercat i menjar-hi allí una pasta deliciosa, practicar l’italià amb la gent i visitar el famós Archiginnasio,l’exposició, el teatre anatòmic, la sala magna i des d’ella entreveure la preciosa biblioteca que no és oberta al públic en general.

    ResponElimina
  5. A Itàlia - que adoro- hi he estat uns quants cops. Com tu, la primera vegada, vaig marxar amb els ulls i el cervell embotits de bellesa. Vaig trigar, a desintoxicar-me'n! Fins i tot, Florència, que em va semblar meravellosa, em va acabar embafant. Recordo perfectament la vista des dels Jardins Boboli, que vaig trobar impressionant, i, anys més tard, vaig arribar a la conclusió que Girona era una petita Florència (la disposició del riu - ja veus- m'ho va fer "semblar"...

    Quan hi vaig tornar, anys més tard, amb la meva mare, perquè ho conegués, em va semblar que hi havia moltíssima més gent , però encara em va semblar que Florència =una obra d'art constant.

    L'any 2007 hi vaig voler "portar" en JS, per allò d'ensenyar a qui estimes alguna cosa que l'altre no coneix i voler compartir-ho... i aquí va venir la decepció total. Parc temàtic és la qualificació més innocent que li vàrem donar. Una llàstima, una autèntica llàstima.

    De Venècia ja no en parlem...tot i que em va decebre menys que Florència, la veritat. Pel que té de decadent.

    ResponElimina
  6. Venècia no em va decebre tant la segona vegada que hi vaig anar. Potser perquè és una ciutat única, no es pot comparar a res i té una màgia especial. Si fots el camp de les parts més turístiques, encara es poden trobar racons preciosos, com perduts en un altre temps...

    ResponElimina