dimarts, de maig 31, 2016

Dones. L’emotivitat d’una cabellera



Del 23/05 al 10/06 Dones,
Pintures de Mariona Sánchez
 Forn de Teatre Pa’tothom. Barcelona.
Organitza: Col·lectiu Branca



Al Forn De Teatre Pa’tothom, de Barcelona, Mariona Sánchez exposa Dones. Dibuixos i pintures on l’artista fa tot un homenatge a les dones. Mariona Sánchez torna a incidir en el concepte del moviment. Amb el seu traç lliure les figures prenen la paraula i el gest per comunicar. La sensació que mouran el cap d'un moment a l'altre omple el llenç. Rostres harmònics que expressen voluntats i desitjos, que reflecteixen el món de la pintora. Després de Dansem, exposició que també va ser a Pa’tothom, Mariona, interessada en el ritme i la plasticitat del moviment, ens canalitza la seva veu en la mostra actual Dones. Dones amb veu pròpia que et transmeten la seva personalitat a partir del seu rostre, on el cabell juga un paper primordial. Dones aïllades de tota activitat, que es mostren a la imaginació de l’espectador des de l’atmosfera del quadre creada principalment per la cabellera de la dona i el seu gest, que subtilment trasllueix el seu estat d’ànim. La influència de la dansa i el teatre és ben palesa en l’obra de Mariona; algunes de les seves Dones semblen a punt de sortir a l’escenari, Carmen, emmarcada en vermell amb una cabellera crespada i un aire sofisticat, amb els ulls tancats, com concentrant-se el que ha de fer, o Irene, que just treu el cap de la tela, però que enfila la seva cabellera en una mena d’interrogant com si es preguntés que hi ha darrere del teló. Altres, com Glòria, amb el cabell rapat, no sabem si per voluntat pròpia o no, ens indiquen aquell punt de reflexió obligatòria quan alguna cosa se surt de la norma. Mariona s’ha volgut atura en el (no) moviment, en el (no) color, intensificant la femineïtat del rostre i la capacitat d’imaginar. L’arracada de Glòria, una argolla que s’inclinarà al més mínim gest. Els llavis de Glòria, molsuts  i a punt de parlar, un rostre amb un gest segur, amb determinació. Sense cabell, amb personalitat. 

De cara, d’esquena, amb la cabellera deixada anar, moguda pel ritme de la vida, Mariona Sánchez exposa la seva mirada. Lucia sembla un autoretrat, una dona amb una mirada juganera i curiosa, innocent, amb un ritme un xic diferent, amb un gest del cos com si fos un pinzell. Lola té una cabellera bruna, rotunda i una mirada plena, profunda, colpidora. Sembla absorta en el seu món interior. Ana, de perfil, elegant, amb la cabellera ataronjada, recollida en un monyo baix, sembla pensar en tot el viscut, i assertivament complaure’s. A mi m’ha fet pensar en la seva mare. Elisa ha nascut del mar, podria ser una medusa, però és una dona, amb un cabell blanc que sura en un blau abissal  i que li amaga el rostre.  Tot i que no s’assembla en res, m'ha fet pensar en Dones a la platja de Pablo Picasso.
El tipus de cabell, rull o llis, llarg o curt, o l’absència de cabell, omple de simbologia el rostre del quadre i li atorga una determinada personalitat. 


L’autenticitat dels colors, l’equilibri de les formes, la configuració del cabell, o del no cabell, com a element decoratiu essencial, estableix una relació emocional entre la pintura i l’espectador que provoca empatitzar amb tot allò que a la dona del quadre li pot succeir.
Particularment Dones m’ha semblat una al·legoria a la capacitat de transformació i superació femenina.

2 comentaris:

Montse ha dit...

Els cabells tenen una importància cabdal, en la dona (i enl'home, encara que no tant). Fixa't quina tragèdia, quan es perden els cabells en els tractaments contra el càncer i certes altres malalties! O quan, a les presoneres, els tallaven (encara ho fan?) els cabells, i les rapaven (encara ho fan?, allò suposava (suposa encara?) un acte de crueltat cap a elles. Els cabells ens protegeixen, ens donen una part important de la personalitat (o ens ajuden, com a mínim)... Sempre he admirat les dones que "no necessiten" els cabells, que sempre els porten curts. Per mi (ignoro si només és una teoria meva) que tenen més confiança en elles mateixes, que són més fortes, que... jo que sé. Només teoritzo sobre bases geeeeeens científiques!

Silvia ha dit...

Una proposta que enganxa, i si està tan ben argumentada com és el cas d'aquest post d'una ànima mmmm romàntica i que té els peus molt ben posats al terra, acaba sent engrescadora. Com la Montse, crec que els cabells, i la seva absència, tenen una gran importància en el nostre univers femení. Moltes gràcies!