divendres, de novembre 20, 2015

L'ànima gormanda al blog La vida breu

dilluns, 16 de novembre de 2015


A través del microscopi de l’ànima gormanda

Què seria de Cornèlia Abril si no tingués una ànima gormanda, atreta per les exquisideses i els llibres deliciosos? Què seria si no tingués una ànima gormanda amb un do per copsar la bellesa, per gaudir amb la tendresa d’uns ulls o la gràcia dels dragonets o per destriar l’olor ínfima de la molsa i del bruc. L’ànima amb aquest do per a la bellesa es diu Sílvia Armangué.
No parla per parlar quan diu que posseeix aquest do. La Sílvia és biòloga. Des de fa molt que treballa d’analista en la prevenció del càncer femení. Que què hi té a veure això? Molt, moltíssim. A través del microscopi, l’ànima gormanda de Cornèlia Abril veu organismes vius que la majoria dels mortals no podrem veure mai. També veu els malignes, és clar. I per protegir-se d’aquestes troballes funestes es refugia en els éssers estimats, en la natura —sent una fascinació immensa per la natura—, cerca aixopluc en la poesia, que basteix amb elements gairebé minúsculs com l’ocell que construeix el niu. Troba en la subtilesa, en l’exigüitat, en els detalls més ínfims, la bellesa que ens encomana amb les seves paraules, carregades d’imatges vívides i d’una saviesa antiga, arrelada a la terra, al paisatge, a l’emoció genuïna. Percep la realitat, la vida, els sentiments augmentats a través del seu microscopi particular i d’aquí un estil absolutament singular. Tanta contenció com l’obliga la ciència, tanta torrencialitat li atorga la literatura. Com ella mateixa diu a Estats del metall:

En l’aresta soterrada, sota l’aigua,
he viscut, arrapada als esvorancs,
filtrada la llum per mil tels de gelatina,
en l’escalfor i la remor, on als petits
vivents, lliurats al vent de la marea,
el soroll travessa, com un gran oratge,
el pit pintat de blau i les parpelles.
Aquí, en l'estripada pàtria de l'abisme.

Amb Estats del metall, Sílvia Armangué va obtenir el V Premi de Poesia, Paraules a Icària. A He d’anar-me’n, el seu relat «Merengues de color groc, verd i rosa», enceta el recull d’aquesta manera: «Les merengues eren altes i allargades, arrebossades de sucre gruixut, i a sobre de tot duien un caramel del mateix color del sucre. També hi havia merengues blanques, però jo només les volia de color. Tots els colors tenien el mateix gust, però cada un era especial.» Com especial és cada una de les ànimes d'aquesta dona misteriosa anomenada Cornèlia Abril, que desitja que la conegueu i que gaudiu amb les seves històries.


el blog La vida breu. CLICA AQUÍ

.