dijous, de març 14, 2024

Drets d'autor

Drets d’autor




imatge de google, retocada



Té un fill amb un francès—del viatge a París — una filla amb un ionqui— aquesta va ser una relliscada— bessonada amb un professor de matemàtiques— li explicava tan bé les equacions de segon grau!— ara mateix està embarassada de l’home de la benzinera —sempre li fa bon preu en omplir-li el dipòsit—  I justament,acaba de conèixer l’home de la seva vida — que no vol saber res d’ella, quina injustícia!— 


Econòmicament està ben servida: la venda del contingut de la seva vida als guionistes de la sèrie de les tardes no li va gens malament. Els drets d’autor són suculents!


Montse Medalla-Cornèlia Abril

divendres, de març 08, 2024

Encís

 



     Es desplaça en tren per anar a treballar.  A l’estació es col·loca, dia si i dia també, a un lloc determinat per pujar i asseure al mateix indret del vagó.

Els caps de setmana se li fan llargs. Espera amb neguit que arribi el dilluns per tornar a agafar el tren, desitjant  que a la següent estació pugi aquella noia que el té encisat. 

Com la descriuria? Delicada, de bon gust, elegant de mena i seductora. Té semblança tímida, però creu que més aviat és respectuosa.

No li calen joies, vestits extremats o sabates estrambòtiques per fer-se veure. En obrir-se la porta del vagó i aparèixer, ho envaïes tot. Ha entrat una dona amb classe. Acostuma a asseure's  al  davant d'on es posa ell. Treu el llibre electrònic i comença a llegir. Al cap de trenta minuts, en arribar al seu destí,  baixa del tren.

Així des de fa tres anys i ell no ha estat capaç ni tan sols de donar-li el bon dia. Es queda paralitzat. 


Neus Cereijo - Cornèlia Abril

divendres, de març 01, 2024

La doneta

 

Imatge de Google

Amb vint anys i malgrat la paradoxa, té el cap amb la majoria de mobles a lloc. Però la vida, que tot ho desendreça, gira al seu voltant com un cicló i cada dia, quan es lleva, ha de tornar a recol·locar-los.

En aquest giravoltar, la vida també li deixa caure de tant en tant alguna fletxa de Cupido i ella, que les agafa al vol, després té una feinada a decidir quina li fa més el pes, perquè a primer cop d’ull en totes hi troba virtuts. Passat un temps, les virtuts muten en inconvenients i finalment, acaba per confinar les fletxes en el calaix del mals endreços, atresorades amb altres records que un dia esdevindran andròmines.

Sovint pensa en el futur, i aleshores la vida s’atura davant dels seus ulls durant uns instants, fent-li ganyotes. Aquest fenomen la desconcerta però no la trasbalsa. Més aviat desitjaria que s’allargués per poder endevinar alguna cosa. És ben cert que el futur és incert...

Amb vint anys i malgrat tenir el cap ben moblat, la vida tornarà una i mil vegades a regirar-li les emocions, les sensacions i la voluntat. La seva honestedat amb si mateixa, serà el parapet que la defensarà de totes les tempestes vitals que encara estan per arribar.  

Eva Ariza per Cornèlia Abril 

dijous, de febrer 22, 2024

La vorera




                                                            imatge de Google

La vorera

Volia trobar el carrer de la Creu. Que si a mà dreta, que si a mà esquerra, tombant la cantonada o passada la carretera. Tothom li ho deia diferent i la Katy no s’aclaria. Quan més s’allunyava menys gent trobava per preguntar. Dones amb el carretó que venien de la compra, no en veia ni una. Algun home, però no gosava. 

No és que la Katy els tingués por als homes, al contrari, fins i tot alguna vegada havia somniat amb algú a la seva mida. Atractiu, culte, encara que fos per fer un cafè, pensava. Tenir una conversa i per què no? Un xic d'il·lusió... Però si no tenia valor per acostar-se a un home ni per preguntar una adreça! 

Mira! Aquest mateix, que aguanta el mòbil, no està tan malament, ni tampoc en aquestes circumstàncies no es pot triar gaire...  I mentre divagava es va atrevir: 

–És aquí mateix tombant la cantonada. Però no es preocupi, jo porto el mateix camí. 

I així, un darrere l’altre, seguint la vorera, la Katy pensava en com acabaria tot plegat.

Quan de sobte, l’home s’atura, se la queda mirant, obre la boca tot somrient... La Katy va pensar, ara! 

  –Senyora, ja hem arribat! És aquí al davant mateix. I amb cara de bon jan, afegí: Vagi amb compte, que aquesta vorera està molt trencada. 


Maria Aladern - Cornèlia Abril

divendres, de febrer 16, 2024

Era carnaval



                             
 

                     Era carnaval i van decidir treure a passejar la rua de les vergonyes.

                     Un se les tapava. L'altre, sense pudor, les mostrava.

 I, mútuament, es deien:

-Vostè no va despullat.

                  

                        Matilde Nuri
                          Cornèlia Abril

 

dijous, de febrer 08, 2024

Es quedaven sols a la pista...

 

foto de google


ES QUEDAVEN SOLS A LA PISTA


Si supieras…


En Jaume agafa la mà de l’Eulàlia i ella es deixa arrossegar, totalment seduïda.


Que aún dentro de mi alma…


A la pista tothom s’aparta.Els coneixen. Són grans ballarins.


Conservo aquel cariño…


Ben aferrats, ni un pas en fals. Roden, es contorsionen.


Que tuve para tí…


L’Eulàlia se li abraça ben fort i obeeix els passos que ell li fa fer.

Les boques dels espectadors s’obren, Els ulls admiren.


Quien sabe si supieras

que nunca te he olvidado


Ell obre els ulls i descobreix que està sol. 


Volviendo a tu pasado,

te acordaràs de mi.


Una llàgrima rodola per la galta d’en Jaume. No hi ha pista de ball. L'Eulàlia li agafa una mà i el mira, amb ulls espantats. Ell es regira entre els llençols i tanca els ulls, aquest cop, per sempre.



Escolta el tango, si et ve de gust... 


La cumparsita



Montse Medalla- Cornèlia Abril






dijous, de febrer 01, 2024

COSES QUE PASSEN

 


                                                   Imatge de Google

                                

 

Entro al vagó del metro a dos quarts de tres del migdia, quan no hi cap ni una agulla.  A aquesta hora habitualment no puc asseure’m. Tinc les cames inflades de tantes hores d’estar dempeus  netejant peix a la parada del mercat on treballo. Acostumo a recolzar-me al costat de la porta del vagó perquè no puc dir ni fava de cansament. M’entretinc observant a tot déu abstret en el seu telèfon mòbil. Tothom, els que estan asseguts i els que estan drets.  Em desconcerta una nena que li està explicant a la seva mare tot el que ha fet a l’escola amb molt d’entusiasme  i ella, la mare, està capficada en alguna conversa de watshApp i li diu a tot que sí, però sense escoltar-la. Ens aturem en una parada d’enllaç on baixa molta gent i abans que es tanqui la porta del vehicle, noto que les dues cadenes de plata i perles que porto penjades al coll se’m claven a la pell fins a sentir la pressió d’ofegar-me i que m’empenten cap al davant. Tot passa molt de pressa. Un home amb els ulls vermells enfonsats, on puc veure la seva ànima desolada, i galtes i cos  xuclats,  intenta arrencar-me les cadenes amb totes les seves forces, aconseguint trencar-les i emportar-se’n la meitat mentre es tanca la porta del vagó. 

Em fa molt mal el coll, el tinc vermell i ensangonat. La resta dels collarets són a terra i les perles van fent saltirons.

Les persones que hi ha a dins del vagó continuen immerses en les seves xarxes socials, en les seves converses o ves a saber què. 



Neus Cereijo - Cornèlia Abril








divendres, de gener 26, 2024

Matar dos pardals d'un tret

 

                                                                      Imatge de Google

El senyor barbut que viu a les ruïnes de Can Perol, toca la guitarra al gran pati isolat i ple d’andròmines, a mode d’espectadors. La pluja, repicant a la uralita, fa la percussió, i motivat, es deixa portar per la cadència, improvisant quelcom que podria arribar a ser un projecte de cançó.

Ha passat el dia recollint ferralla, voltant per una ciutat tan gris com l’entortolligament de ferramenta que portava al carro. Gris l’esguard del gos sense nom que l’acompanya a tot arreu, i gris, l’humor del ferroveller quan li ha pagat els quinze euros renegant.

En una llibreta esgrogueïda i sense tapes, escriu paraules, frases curtes, petites rimes, i torna a rascar les cordes de la seva Gibson J45, l’única cosa que conserva de temps més amables. La pluja remet, i el gos sense nom, surt pel forat del que en algun moment, havia estat un habitatge digne. Al gos sense nom no li agrada la pluja, i tampoc la música depriment d’aquest amo que va trobar a l’abocador durant la passada tardor. Remenar entre la brossa plegats, va ser el punt de partida d’una relació muda i lleial.

El senyor barbut desa la guitarra entre dos testos de geranis que cuida com si fossin fills, i treu d’una bossa gastada, una birra sense alcohol i un tros de pizza Margarita, que li ha donat d’amagat el mosso de magatzem del Pperonni. Bon nano! Pensatiu, reflexiona sobre el que acaba d’escriure a la llibreta.

Ja té títol per la cançó i nom pel gos: Gris.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

 

divendres, de gener 19, 2024

L'ascensor

L’ascensor



                                        imatge de google

No estava acostumada a agafar el tren , ni moure’m per la ciutat. Ni tan sols pujar a un ascensor.

Vaig  travessar  la Plaça de Catalunya darrere una  corrua de gent que esperaven la llum verda. Carrer Santa Anna... carrer Canuda... giro a la dreta fins a descobrir la gran portalada de l’Ateneu Barcelonès. Vaig demanar informació i em van indicar l’ascensor. 

Em vaig trobar una senyora, més o menys de la meva edat, jo diria una noia,  perquè aquell dia també semblava començar una nova  aventura...  

Ens vam quedar mirant i sense voler ens van sortir les mateixes paraules. 

Vas a l’Escola d’Escriptura?

Vam respirar fondo tot somrient. A classe  ens vam asseure una al costat de l’altra com dues amigues de tota la vida.   Va passar molt de temps fins que els companys no es van assabentar que no era així. La veritat era  que ens acabàvem de conèixer.  D’això ja fa uns quants anys  i,  totes dues,  quan ens veiem, encara que sigui molt de tant en tant,  recordem   aquell dia que vam posar el peu  a l’ascensor  Un pas que, almenys a mi, em va canviar la vida. 


Maria Aladern- Cornèlia Abril

 

 

divendres, de gener 12, 2024

Jocs, joguets i joguines




Tenien uns quants jocs de sobretaula. Si eren macabres, millor. Al final de cada partida feien recompte de punts. Quan trobaven més caps que barrets, no rectificaven. L'equívoc amb el número de baixes els produïa calfreds d'angoixa, però era l'excusa perfecta per continuar: "tornem-hi", deien. Es passaven les hores mortes removent el flamant misteri escrit per la vida mateixa. No distingien què era el joc, què era el joguet i què era la joguina. Amb la mateixa lleugeresa ignoraven qui, de debò, a la feina de cada dia salva vides a punt de morir.