dissabte, 18 de febrer de 2017

NO ETS

Avui estaves amb mi, però no hi eres
sense raó raonaves l'impostura
per tots els que no hi són i un dia eren
campanes de vidre dono als vents

campanes vistes des de la meva talaia
on el record mora i l'oblit aguaita
campanes que anuncien noves vides
campanes que sonen pels morts

En quin lloc es guarden les paraules?
En quin moment les va suplantar el silenci?
en aquesta incertesa que és la vida
amb la mort que espera el seu moment

Cap a la mort caminem tots
deixant enrere el mar d'incerteses
dels que amb les seves presses van deixant
oblidada la vida en l'intent.


-Sanzsoto

dimarts, 14 de febrer de 2017

El vol del lluer

He recollit,  passejant  amb la Tati, un  petit  ocell que ella  ha trobat. Era al terra i s’ha deixat agafar -nefasta senyal- sense fer escarafalls, i l’he portat a casa, pensant que poca cosa podria fer, a part de donar-li aigua per si estava deshidratat. No volia aigua, i, es clar, tampoc menjar; el seu estat era de llangor extrema. S’ha mort a la meva mà, sense cap convulsió; i en aquell mateix instant, els paràsits que li voltaven entre les plomes del cap han fugit cap a espais més vitals.

He estat una estona amb el petit cos emplomallat als dits, observant-lo; per la manera cóm les plomes s’arrencaven de la pell, i l’esquelet d’óssos que es veia a sota, suposo que s’ha mort de gana o bé d’una malaltia d’aquestes que pateixen els ocellets, que en uns dies o poques hores ha fet.



M’ha dolgut aquesta mort, tot i que  porto una cuirassa a sobre, perquè vaig sofrir massa quan, de petita, se’m morien més de la meitat dels petits que em queien a les mans. Ara evoco aquells temps com si jo fos una altra; no va ser meva la culpa, perquè els animals que vaig tenir ja m’arribaven esblaimats.

Però els ocells sempre m’emocionen. En part, son repugnants; pots copsar el seu aspecte reptilià en la forma del cap, en la fredor dels seus ulls; en l’olor de les plomes hi ha la malaltia, o el desig innat i salvatge de viure, o el desamor d’un niu abandonat.  Però sempre els ocells són més que això. Són els que van sobreviure saltant, els que van aprendre a aixecar-se. Són els que van aprendre a volar. Saben coses de l’aire i de la llum que nosaltres no sabem. Tenen força per lluitar amb la força cega que ens lliga al terra.

Estimo amb un amor estrany als animals, els hi tinc afecció.
Quan he deixat el cosset erm del lluer entre un munt d’escorces de pi, a sota casa, m’he entristit, per haver-lo trobat en aquests moments seus, quan ja no queda cap altre vol per fer.




                                                                               

dilluns, 6 de febrer de 2017

Un poeta blanenc



Permeteu-me que deixi en aquest espai, un poema dedicat al mes de febrer, quan tot just fa uns dies que l'hem començat,  d'un poeta blanenc, Pere Puig i Llensa.

FEBRER

Tu, el més petit de la llocada
dels dotze mesos que té l'any,
mostraràs, àgil, tot afany
de criatura engogassada.

Mouràs el mar de revolada?
Faràs al camp bon averany,
borrons fent néixer, en cada tany,
entre ruixims o entre ventada?

Jo et goso absoldre dels teus jocs,
enjogassat en tots els llocs,
si saps encendre, dins ta dansa,

l'alegre branca d'ametller,
brandant al dors del carener,
fent llum al blau de ma esperança.


Poema recollit al poemari
Segon Dall, poemes.
Blanes, 1977
Editat per l'autor.


Prologat per Marià Manent, qui afirma que "la poesia de Puig i Llensa té molts caires, però la seva melodia més personal, més pregona, li ve del seu amor a la Natura concebuda com un estímul de purificació i d'elevació espiritual". I afegeix que "és en això on els seus poemes recorden els d'aquells anacoretes de l'antiga Irlanda que, durant l'alta Edat Mitjana, van escriure admirables poemes inspirats en la vida rústica".

Aquí podeu veure un dibuix, fet per Rafael Santos Torroella, que apareix al mateix llibre.



dijous, 2 de febrer de 2017

Xupadors de sang aliena

El dragonet el vaig trobar al terra, al carrer, immòbil i eixut. Era llarguet però no pas gros. El fred i l'aigua desplacen a aquests animalons del seu cau hivernal, i amb les poques forces que tenen no poden buscar altra aixopluc. Me'l vaig endur a casa perquè em va semblar que movia una pota. I els seus grans ulls no cessàven de mirar-me. Els dragonets no tenen parpelles; s'humitegen els ulls amb un cop de llengua de tant en tant. El vaig embolicar i escalfar, li vaig obrir la boca per fer-li empassar suc de raïm. No empassava. Va passar la nit en una petita mortalla a dins d'un calaix. A vegades, moltes, els animals al.lenteixen tant els signes vitals que poden simular la mort. Però aquest pobret meu no simulava res. Era mort, per bé que bell encara. Tant, que me'l vaig mirar amb lupa, literalment parlo. Les seves escates eren de color groc, i simulaven escuts, imbrincats un sota l'altre. A les parts dolces del seu cos- els plecs entre cos i potes, a la conca dels ulls, entre els ditets delicats- germinàven flors rojes de totes mides, com en un jardí japonés bicolor. Vaig portar el seu cosset al microscopi per veure aquelles roselles post-mortem. Jo em miro les coses molt petites a causa de la meva miopia, que no em permet veure res més enllà del nas, i ho faig com una mania, però no ho aconsello, perquè les coses petites volen tenir protagonisme, forma i espasmes, i no cal més confusió a la nostra vida, us dic, i a més, provoquen més malsons que altra cosa. Però allà és el pobre animalo, que deu anar passant cap a un cel ple de dragonets i de pedres calentes on ajaçar-se a fer delitoses migdiades. El seu cos és aquí, sota els meus tubs vidrats. Miro les roses, miro la més rojenca allà en un plec interdigital. Es mou amb moltes potes ( quatre a cada banda, que per això és un aràcnid) i està inflat i el cos el té abonyegat com un coixí amb botonadura. Els altres també s'agiten, alcen les potes vermelles, el cap enganxat a la pell tendra del rèptil. En busco fotos per la xarxa, i no costa pas de trobar-ne. Trombicula, es diu el bitxaco, i és tot tant roig perquè s'infla de sang i la pell li trasparenta.



Què fan els animals xucladors, aquí visquent sobre el cos mort...? Merda de paràsits. Engeguen un líquid anticoagulant en la petita i turmentosa ferida provocada, i xuclen i xuclen fins que del mateix pes es desenganxen de la pell aporrinada de la víctima. No vull pensar en els darrers dies, hores, del dragonet traspassat, llençat a la mort per gelor i desnutriment, suportant tant paràsit infame. Vull creure que en la seva torpitud no ha tingut somnis de horrors. Els animals, sabeu, també senten el dolor. Potser la solitud, la tristesa, l'alegria. Com podria no ser d'aquesta manera? 



Aquí va la part bonica, que he deixat pel final. Un dia abans d'aquest dragó, en vaig trobar un altre. Igual de gelat, enterc i immòbil sobre la vorera. Tenia una cua "nova" ( els gragons, si se senten amenaçats per un predador, una serp, un ocell ) tenen la facultat de desprendre's de la cua, que es belluga una estona i distreu al carnívor, mentre el dragó surt cames ajudeu-me. Després els hi creix una altra cua, com un misteri. Aquest altre dragonet era molssut, ample i robust. Estava gelat, però a casa es va començar a moure. No ha volgut menjar carn fresca ni cuinada ni tampoc vol aigua ni fruita. Em mossega sempre que l'agafo, això sí. És una preciositat. Als primers dies no volia posar-li afecte, però ara ja té nom, es diu Francis, no em feu explicar per què, que és llarg. La cosa és que sojorna, sembla que feliçment, a l'armari del menjador de portes de vidre, observat des de fora pel gatot de casa, que és caçador. Aquí us deixo la seva foto. No duu roses xucladores a la pell. I ara digueu-me si heu vist mai una figura, escates com aquestes, aquesta deliciosa ferotgia de moviments, en algun lloc de la terra o del cel. Deixem, deixeu-los viure, us ho prego. També ens alimenta la bellesa.





dissabte, 21 de gener de 2017

Jo, Isòpode

Per esbargir els brots d’apatia de la meva mòrbida natura ortopèdica, m’obligo a ocupar l’espai buit que cercla les meves vuitanta-set-mil cent-trenta-sis neurones interconnectades en  dobles ganglis dorsals, oi, amb observacions sobre la vida natural del meu entorn voluble. En cas bivalve, em rellepo les antènules amb llarguesa, entre extractes pútrids, i invariablement entro, sí, en espirals de sopor degut sobretot a la meva dieta vegetal i catastròficament inevitable. Miro als predadors amb saborosa delectança, per la vitalitat versàtil i discontínua que mostren a tothora de nits i dies i fins a les hores de migdiada i que a mi m’ha estat negada en aquest substrat de passions obscures, aquesta vida espasmòdica del meu alenar portàtil i artròpode; per què hauria, a aquestes altures, de negar-ho. Jo porto a dins herència de nedadors i d’abisals. Herència en tot cas duta al paroxisme, senyors ells de mar i aigua de tota mena. Els vaig deixar enrere per viure a terra eixuta, que no pot ser mai, per mi, seca del tot. Visc fragant a la mullena, vade retro, llum del sol. Transito, diligent, per viaranys de palmípedes recol·lectors de cargols i ous robats. A mi em deixen en obtusa pau, com un ultratge. Mal sabor, addueixen els seus ulls abjectes. Sí, un gust especial, per deu mil parells de líquens esllanguits, i massa poca carn per tant entrebancs de closca. Degut a tals raons sobrevisc entre la púrria vital. Però sobreviure per causes no romàntiques és un pal i una creu. En principi, hi havia el Verb...perdó, això era d’un altre esperpent, oi. En principi, sobreviure és, cóm dir-ho, molt cansat. No pots ajeure’t sobre el llom amb els set parells de potes eixarrancades i dir, bueno, tots a descansar, que no hi ha evolució que valgui, l’hem ben parida, nanos. Decadents, però còmodes. Doncs, no, no. A viure, apa. A buscar-se la vida, a trafiquejar amb detritus ara i adés; a aparellar-se, i vinga rosegar fulles en salsa de bacteris primordials. Llavors, com deia en principi i com acabaré explicitant si la meva verborrea pseudo cultural em permet, regurgitaré un únic episodi monotemàtic, anorreant d’altres temes d’igual o més pervers interès, i deia o dic o declamo a ple dia que el tractament específic de la tristesa provocada per viure i viure passa per l’observació atenta dels afers quotidians d’admirats o perdedors, en tot cas que siguin d’aquí a la vora. I aquí desemboca l’esplendor de la història, si se’m permet que sí que se’m permet, la metàfora, perquè tal seqüència a punt de ser esvalotada a ulls d’altri progressa en la pregona foscor de sota una roca plana. Si no ho pilleu, torneu a rellegir; no escric per indocumentats ni per tetràpodes arribistes. 




I heus aquí una grisa pre-matinada, tot el bosc en moviment, les espècies diürnes pressuposen que quan es fa nit tothom és al cau, doncs tururut, de nits hi ha un moviment, un follón, un anar i venir de feromones, passes, gemecs, corredisses, ulls i becs a l’aguait, tres-centes-vint-i-set mil espècies d’escarabats pul·lulant, una processó d’insomnes agressius i predadors d’aranyes i musaranyes desdentegades, tota la promoció de supervivents en actiu traient a pasturar els seus fills de vuit potes, els xucladors de sang aliena i els enterradors de preses vives, en fi, un mostrari. Escena doncs: negre gris-blau de nocturnitat, sota la roca plana, silenci trencat per sorolls cruixents, jo arraulida, escorpí mascle tornant de gira nocturna, gripau encauat al territori del predador verinós, a sota la pedra que fa de porxo a la caverna ígnia. Ja de totes ho deixo clar; és un triomfador, l’aràcnid cuirassat. Daurat de cap a peus, quelícers d’àngel venjador, altiu devorador de carn de primera. Torna del seu volt sagnant i es troba el molsut animal ocupant la terra promesa; li omple gairebé tot el territori, sí, l’amfibi voluminós. Gripau vist i olorat. Què hi fa aquí, què nassos fot la bèstia, no té un altre lloc on anar a molestar, el verd berrugós. Obre els ulls reptilians. Els obre i els tanca en sentir els pedipalps, les pinces sobre seu. No es pensa moure, no pas. És una femella esgotada de jocs nupcials, de càntics obsedits, d’olors i de mascles en zel.  Hores llargues necessita per bressolar-se en turpitud. A prop de l’espinada, els vivents com ell tenen per dins branques d’estels pampallugants i la cuirassa convertida en un subterfugi intra-carnal, de manera que duen la part delicada del cos per fora, a mercè de tots els embats i totes les tempestes- què diantre va esgarriar l’evolució d’aquests individus, és un misteri pel que no sento curiositat-  i aquest desgavell els fa  immunes a la gòtica estètica dels aràcnids en totes les saturnals d’assedegats raptors. L’escorpí l’acarona fastiguejat, amidant les dimensions de l’okupa. Amb els bellíssims pedipalps intenta després aixecar, arrastrar el voluminós inadaptat cap a l’esvoranc de sortida, per deslliurar-se’n, però pesa massa pel seu gràcil cos de lluitador. Deixem-ho. Són companys d’hàbitat, i es respectaran mútuament, sempre, és clar, que no hi hagi un gest, per cap banda, que es pugui interpretar com de buscabrega. Imatges de fred armistici travessen de punta a punta els estels ganglionars de la meva cordada neural, i em plego sobre meu, oferint una esfera d’aparença indestructible i molt, molt bella. Cuca-bola, m’escarneixen aquests xerraires inconclusos amb extremitats de malson, aquests parents dels gripaus de pells rosades, sempre sorollosos i xafarders. Sortosament la meva branca genètica està molt allunyada de la seva. Sembla que al primer mar ja ens vam fer vores i a hores d’ara han degenerat totalment; no tenen olfacte, ni antenes de tacte i sabor, ni cap episodi de muda ni vestigis branquials. Ni, misèria, cap esbós de marsupi a on protegir la nissaga. Penosa deu ésser la seva existència en tan paupèrrimes condicions. L’escena bellament narrada s’acaba aquí, no em quedaré a comprovar si algun dels dos s’ha quedat amb un budell buit i jo l’hi faig peça.




 L’olor del perill, aquesta transgressió dels límits causals, em produeix una acceleració i una fiblada al centre olfactiu, aquesta regió meva que té tots els colors del cel i la terra impregnats dels perfums de cada espurna, el lloc a dins meu que m’empara, sí! l’aura que em trastoca i em porta a l’èxtasi, i em desplego horitzontalment, per fer-me pas entre larves cegues i teranyines. Oloro en la distància que aviat i amb certesa serà època nupcial. Trobaré un bell mascle, a sobre seu m’agomboiaré delitosament, ell em trametrà el seu alenar fèrtil a través dels seus dos òrgans copuladors.  Trobaré un altre bell mascle, a sobre seu m’agomboiaré, etcètera, i així un cop i un altre, fins a sentir-me plena i exhausta; al marsupi ventral meu protegits i encantadors s’obriran els ous, hi haurà mudes, els joves crustacis sortiran al món ben formats i esplèndids. Crustacis, sí senyor, lànguidament ho proclamo, car fa estona que no rosego i això em torna a la melangia. Crustacis de terra endins, solitaris vencedors de l’aire, estranys al paradís. Pel camí de rosada diligent torno al meu espai sota les fulles de roure caigudes als darrers anys, mai em canso de la seva fragància, de la mullena negra sota seu. I els estels llunyans em contemplen, i la lluna mare em guia a casa. Encara sento les marees, les duc a dins, pertot on vaig.

Jo, Isòpode.




                                                                                      

dimarts, 3 de gener de 2017

«De teulades en amunt» a l'entranya del poema



L'autora a la presentació del poemari a la llibreria Claret el 19 de desembre de 2016


La poesia d’Isabel del Pilar Valero em va enamorar des dels primers versos, amb «la malenconia adormida, rebregada» i «les simfonies inacabades a l’eco del món». Calidoscopi (Vilafranca del Penedès, 2015) és un poemari embriagador, dionisíac, una exaltació dels sentits. Ara, Pilar Valero acaba de publicar De teulades en amunt (Editorial Gregal). Trenta-tres poemes que m’han refermat l’idil·li amb una manera de versejar delicada, subtil, elegant, m’atreviria a dir que, en aquest cas, apol·línia, perquè tot i no fer cap esment a Apol·lo (déu de la bellesa, de la música, de la poesia, de la llum), tot el que representa (equilibri, harmonia, senderi, plenitud) hi és present d’una manera cabdal. El déu solar, instal·lat al cel, des d’on il·luminava i guiava els humans o els submergia en la foscor, es passeja per De teulades en amunt perquè és des d’on té la millor de les perspectives, no gaire lluny dels assumptes terrenals i prou a prop dels afers concernents a l’ànima. 

LA PLOMA COM UNA CÀMERA

L’autora se situa, com el déu mitològic, en una posició de privilegi, des d’on poder contemplar escrupolosament la natura amb tots els matisos, amb totes les criatures que l’habiten. Amb la ploma, com si es tractés d’una càmera, ens fa un pla general i després acosta l’objectiu fins que se centra en l’aspecte més minuciós i, no contenta amb això, travessa la pell i s’hi endinsa, de manera que el lector pugui copsar què s’esdevé tant a fora com a dins, a les entranyes del poeta i del poema. Així a «Trina la merla», assistim al vol dels cuablancs «en una plana gairebé entrevista,/ ressegueixo l’estela dels seus cants», o a «Miratge» ens trobem «estrelles profundes,/ cavernes plenes de nit» quan alcem la mirada, o un «núvol que roba l’atzur» o una «aèria papallona cendrosa» a «Voliaina», o una «palmera bressolada pel gregal» a «La fosca». L’al·lusió a la natura és constant. Pilar Valero la fa servir per emmirallar-hi l’ànim, el dolor, l’esperança, el record… I així, amb l’objectiu potent que esmentàvem ens diu a «Esbellec» que «L’ocàs ombrívol li tatuà la pell;/ li deixà el ventre a les fosques,/ com llum d’oli, esgotat i sec». A «Esbós», tot i que diluïda en el temps, «La puresa del teu rostre/ grinyola a la memòria». A «Vibració» remarca que «L’aire immòbil, em creix a dins; trau/ a l’invisible sorda esperança,/ sensacions ritmades, moviments/ isolats que vibren».

LLUMS I OMBRES 

La poeta regula el zoom amb encert mil·limetrat tot creant un joc de llums i ombres que li serveix per retratar la vida. Tots els éssers vius tenim ombra, tot el que forma part de la natura en té, des d’una muntanya a l’insecte més petit, una ombra que és més mudable que el propi ésser, ja que la incidència de la llum també hi té un paper. La llum i l’ombra de l’exterior es corresponen amb el ple i el buit interior. I per tal que puguem visualitzar les alteracions cromàtiques i alhora anímiques que imagina, crea imatges d’un preciosisme i d’una riquesa encomiable, com ara: profanada obaga, letargia constel·lada, argents hores, afamada boira, fúlgid exili, vivències platejades, il·lusions fumades, torxa lacerant, estàtues flamígeres, angoixes marmòries… Caldria fer un inventari més exhaustiu, perquè n’hi ha tantes! De sobte, llegeixes versos com «Estels de la negror, brillant sudari», que forma part del sonet «Mur», o la neu que cau en «flocs abrusats» a «M’atardo», i penses que els poemes estan trenats a partir del substantiu, que els epítets hi tenen una presència valuosíssima tant com les metàfores o les antítesis o els oxímorons, col·locats de manera tan natural i discreta que podríem no adonar-nos-en que hi són. Però hi són. De la mateixa manera que hi ha una tria verbal acurada, verbs que ens remeten al moviment o al so i afegeixen musicalitat als poemes, tal com ho fan les continues al·literacions. Tenim ombres que voleien, música que cascavelleja eufòrica, brunzit d’insectes, llops que udolen, cucs que anguilegen, el buit que entona salmòdies, cignes que baten les ales, dits que aletegen en l’aire indolent, ales blanques dels ametllers que voleien, i també aleteja el temps —com ho fan les ombres— mentre davallen els àngels i dansen, i el vers bressola esperances…

EL TEMPS, EL DOLOR, LA MORT

És en aquest punt on reprenc la figura del déu Apol·lo. Ha arribat fins els nostres dies amb la imatge d’una lira en una mà i les fletxes en una altra. Artista i arquer. Premi i càstig. Una dualitat que forma part d’aquest poemari on la llum conviu amb l’obaga, el cel serè amb la tempesta, el somni amb la vigília, la natura en esplendor amb el buit més punyent. D’una banda, percebem un univers ben ordenat que es perpetua a la memòria, un temps de gestació pausada, de calma, d’assossec. «Confins fascinants/ flaires d’herba i terra molla,/ m’amaren en l’ambrosíac», ens diu Pilar Valero a «Flor de lotus». D’una altra banda, el dolor és un element que, com les ombres, forma part del paisatge. I no podem obviar la sensació recurrent d’absència o de pèrdua, com a «Bressol». «Si la son, s’esberla,/ el cantussol etern t’adorm». La vida segueix el seu pas amb una cadència que tan sols a l’existència pertany i el temps ens marca, el temps que pot ser lleuger com l’aire o pesat com una llosa. I ens marca ―metafòricament, és clar—, el foc que consumeix l’esperit o que, per contra, pot ser purificador «Dansa foc que arrasa,/ hipnotitza, purifica, arrenca el crit de l’ocult», tal com diu Pilar Valero a «La fosca». Fins que la mort arribi com a final o, qui sap, si com a inici. Tal vegada sigui l’infinit o el no-res. Mentrestant, la poesia ens empara, ens rescata i ens transporta De taules en amunt. Uns quants versos, tanmateix, s’encauen a les vísceres i habiten les entranyes.

FITXA
Isabel del Pilar Valero
De teulades en amunt 
Editorial Gregal, novembre 2016
Preu: 12 euros


VOLIAINA

Fotografia de Germán Castillejo
  

Trunques reflexos en la boira,
pèlag de llum, abatut per la pluja.
Vaivé d'exilis gloriosos,
núvol que roba l'atzur.
Aèria papallona cendrosa,
d'inconsciència i somni,
balmada de dia.
Delta dels meus ulls,
convertits en riu,
a l'albor del matí.

dissabte, 17 de desembre de 2016

Salamandra, el teu nom

El teu nom, salamandra, evoca aigua neta entre rocam i herbes d'aigua. Evoca l'olor de la molsa i del boix, d'arrels blanques entre terra negra, on hi niuen bolets sucosos, àlbers, libèl.lules iridiscents; cent-peus, flors invisibles, l'aroma de la vida xica que s'amaga. Quant de temps i per a qui evocarà encara, tot aquest bosc primigeni, salamandra, si l'aigua recula i la terra es fa erma...? Si l'aire és tòxic i abandonem tota esperança...?

La salamandra pertany al grup deliciós dels amfibis, uns animals que han tret el cap des de l'aigua primerenca i han volgut explorar els indrets a prop del riu. Viuen en l'aigua i no obstant tenen pulmons. També respiren per la pell. Són bèsties metamórfiques: els ous eclosionen dins l'aigua, i d'ells en surten uns cadells com peixos, amb brànquies i cua de nedador. Paulatinament, els creixen ( miracles ) quatre potes, se'ls dessenvolupen bosses pulmonars. En algun cas ( granotes, gripaus ) se'ls perd la cua, en altres ( tritons, salamandres ) la cua és conservada i creix igual que el cos. I surten, van a fer volts, oloren falgueres amarades, s'empassen aranyetes i cuquets, larves, i després tornen a l'aigua o es colguen a la terra flonja i aromada per passar-hi el mal temps.


Les salamandres nostrades són espectaculars. De colors negre i groc, anuncien el perill ( a la natura, les combinacions negre/blanc, negre/groc, signifiquen predadors, verins, atac. Però les salamandres no són perilloses pels humans. Si de cas, ens hem de rentar les mans després de tocar.les, per si la nostra pell reacciona a la seva, un xic viscosa. Els biòlegs parlen de mimetisme defensiu: és a dir, simulen un perill que en realitat és molt minso ( les salamandres no tenen verí ni tampoc una agressivitat extremada ).

Per dir-ho aixì, aquí teniu la vespa, groga i negra, gran predadora, agressiva ( ataca primer i pregunta després ) i verinosa per si poc fos. 

A la tardor sortim a buscar llenegues i rovellons i camagrocs o almenys uns quants boníssims fredolics. Tenim competidors ferotges, perquè moltes persones surten al bosc i a més els senglars també són molt sibarites amb això dels bolets.  Afegiu-hi que tenim menys boscos i més sequera. Els rius estan força bruts, hi ha deixalles i pesticides arreu. Les salamandres han minvat, s'han mort de set, els seus ous no han prosperat, en aigua bruta. Per elles ha començat la dèbacle. S'han quedat a llogarets humits, encara no infestats de malaurança, lluny de nosaltres, amagades. 

Fotografia propietat d'Enric Armangué

Llavors, enmig d'uns pesadíssims esbarzers que ens enganxen per totes bandes mentre descobrim que la rovellonera somiada és realment un cau de lleteroles, la veiem allà, entre les fulles caigudes. L'agafem, ella llisca; els seus petits dits no fan mal, però són insistents, no paren quiets. Mirem els seus ullets petits i brillants, ella també ens mira, i de cop tot el bosc es transforma en aquesta mirada, tan viva, tan bella, tan a la vora de l'extinció. La deixem al terra amb compte, i allà va la bèstia , a entaforar-se en silenci en un altre laberint d'aromes. 

Com podria fer, què hem de fer, per no ser causa de més mort...? La vida va d'aquesta manera, és cert; uns viuen, altres moren, no hi ha més. Però sóc conscient que embrutem els rius i la terra. Per això us demano, si aneu al bosc, i trobeu salamadres, o una musaranya, o llagostes o esquirols, o veieu un gaig solitari, observeu-los amb afecte, mireu què preciosos són. No hauria de ser cert, que tota vida és sagrada...?



***

dimarts, 6 de desembre de 2016

Hi ha cels mudables?




La poesia capaç és de desvetllar emocions pregones: tendresa, repulsió, indulgència, ràbia, el goig o el dolor de viure..., capaç és de transmutar la displicència en enardiment, en dúctil el tremp més rebec, d’alliberar l’esperit, de transportar-lo i fer-lo transitar per mons que no són els d’habitud. Tal és la seva potestat. D’aquest poder d’exaltació en fa gala el darrer poemari de Ricard Mirabete (el setè si no vaig descomptada), que porta per títol Cel estàtic d’elevadors, publicat per Editorial Gregal, un total de quaranta poemes, repartits en tres parts, que ens convoquen a «sadollar-nos d’alguna cosa prima i tèbia», a saber «que és tan fràgil i tènue com irreal el mateix cel de sempre», mentre «alba i vidre defugen el reflex del son», mentre «s’estremeix la llum en partícules de pell», mentre «amides la teva alçada des d’un cel estàtic».

El títol

Parade amoureuse (Francis Picabia)

El títol del poemari prové d’un vers del poema que enceta la primera part. Ambdós, primera part i poema, es titulen com una quadre de Francis Picabia: «Parade amoureuse», una pintura de 1917 que pertany al moviment dadaista, procliu a mostrar els comportaments més íntims i complexos dels humans a través d’estructures mecàniques. En el festeig de Picabia, la màquina fa al·lusió a la vida amorosa. Els nòvios estan representats per la roda (ell) i per la caixa superior (ella) i estan connectats per un mecanisme que els allunya a un de l’altre o bé els acosta, tal com passa a la vida. Que la nòvia estigui situada en un pla més elevat que el nòvio (em remet a la concepció que els poetes de l’estilnovisme tenien de la dona (donna angelicata). Aquesta sensació persisteix al llarg del deu poemes que conformen la primera part. Diu Mirabete: «Després de la nit i l’ombra del bes / he vist la teva cintura coronada / pel cel immens —palau del cos encès— / entre geometria d’ales, arborada.» I també: «Tal vegada tu, la més alta flor, / reprens la fuita del dir escapçat / per l’onada i per l’ombra besada.» A la ment em ve Petrarca i la idealització de l’amor i de l’estimada, que recull el Canzoniere. Hi ajuda la rima consonant, la musicalitat, l’ús del sonet: «Eres mirada i eres l’esclat immens / dels llavis que m’encenien les despulles: / nit transformada i de l’enyor, encens.»

L’associació de la repetició constant i invariable de la màquina amb el sentiment persistent, el desig inalterable del poeta per l’estimada, em fa pensar en l’ideal, allò que l’ésser humà concep com a màxima bellesa o perfecció. I què hi ha que pugui representar millor l’ideal de l’ésser humà que el cel? El cel com a sinònim de benestar, d’harmonia, de pau, de felicitat... El cel com el lloc meravellós on rebrem la recompensa per acarar les circumstàncies de la vida amb valentia i honestedat, on serem compensats pels patiments viscuts en aquest món terrenal. Un cel que si l’identifiquem amb el de la tradició judeocristiana resulta estàtic, sí. Però, ens parla Ricard Mirabete d’aquest cel? Juraria que no és poeta que es conformi amb un missatge únic i absolut. Més aviat esperona el lector a recórrer la senda que ell va marcant. Hi deixa molles de pa, com en el conte, per tal que ningú es perdi, però cal fer el camí fins al final per estar segurs de si el cel és a la terra, de si es troba a la passió amorosa, a la memòria, al passat o al futur o és arreu, perquè els cels són mudables, ara són aquí, ara allà, ara calen elevadors per arribar-hi o viatges a través dels porus de la pell per accedir al racó més pregó de cadascú de nosaltres.


Res de lligams incòmodes

Nu baixant l'escala (Marcel Duchamp)

Així, doncs, en els dotze poemes que constitueixen la part central, titulada «Que se m’alça a la sang», renuncia a la norma, la transgredeix, deixa de banda les majúscules, la puntuació, deixa que els versos flueixin lliures de traves... L’ordre, la perfecció poden ser lligams incòmodes. Cal estar oberts als contes i a les faules, a apedaçar odes a la sang i esculpir èglogues, al bressol de nit obscura, a la mirada que ens pot delatar, a l’oratge nu del crit, a la sal devastada per la ira, a l’alè criminal de la fera, al brogit de la sang, al to profètic de versos sàlmics, al so gèlid de la veu pedra, a l’última essència del plaer, a la memòria que ho recorda tot amb exactitud... que és com dir que cal estar oberts a sentir, a sentir, sense destorbs de cap mena, tant si és la passió com el buit o l’abisme; a concebre allò que perceben els sentits com un tot dinàmic, perquè l’ésser humà tendeix a l’evolució i el pas del temps muda irremeiablement el que creiem immutable. Molt clar ho deixa el poeta en la cita que prové d’un vers de Lluís Calvo: «Deu ser així, l’eternitat: prodigi, cendra, res» i molt bé ho il·lustra el quadre que motiva el poema de Calvo: «Nu baixant l’escala» de Marcel Duchamp.


La paraula, l’elevador idoni

Fotografia de portada de Carles Mercader Fulquet

«Tot ressonava cec» dóna títol als divuit poemes, d’una gran volada, que conformen la tercera part. Hi ha tot un seguit d’elements a destacar, des de l’eficàcia de les imatges (gotims d’aridesa sàlmica, mecànica sàdica de moreres endiumenjades, transito solsticis de prats...) a l’ús recurrent de l’al·literació que impregna el vers de melodies diverses com a: «Tothora una remor / d’incògnites remotes / que xerriquen i xiulen / pels retalls de les portes» o «Una mar brandada a l’alba / que amb badall gras ratlla mapa d’abans. / Tast d’atzar. Atzavara amagada», on juga amb la vocal a i amb la vocal neutra, per citar algun exemple. També hi trobarem una tria acurada de lèxic que posa en relleu la importància de la paraula, de la comunicació, un elevador idoni per recórrer la distància que separa el «jo» del «tu» —tal vegada de la terra al cel—, malgrat la foscor, les nits, el temps. Heus aquí una petita mostra: «La parla s’assembla a l’olfacte de flors rugoses»; «la parla dels àngels és exterior: onomatopeies espantades»; «segueixo rumiant adjectius nominals i pintant-los»; «ple de paràboles entre mosques pesants». I arreu el crit de la pell —una pell que és insaciable—, el somni als llavis, els peus descalços i l’aigua del mar, dels dolls, del torrent, dels núvols que passen amb l’aigua d’ahir... Sentim —és impossible no fer-ho— el discórrer de l’aigua, a voltes com un neguit, d’altres com un bàlsam, que ens mena cap a la fi, un dels grans temes de la literatura universal tractat per Mirabete amb encomiable exquisidesa. «Davant seu, la vida és un cel estàtic», diu el poeta, aquest cel que és com l’aigua que passa i que només podem fer que perduri a la memòria, però postil·la: «Que llunyana la vida si ens fem només grans, vora el riu». I en aquest fer-se grans, un es pregunta si tan sols es refereix a envellir, a madurar o a fer-se grans d’esperit.

Mercè Bagaria


FITXA
Ricard Mirabete
Cel estàtic d’elevadors
Editorial Gregal, setembre 2016
Fotografies: Carles Mercader Fulquet